Resum

La nova Llei d´unions de fet de la Comunitat Valenciana ha suposat un avanç en la regulació d´aquesta realitat social. L´anterior Llei havia quedat obsoleta, i era necessària una nova, com l´ara estudiada, que contemplara, principalment, normes subsidiàries per a regir les relacions econòmiques entre els convivients. D´altra banda, la nova Llei s´apropa a les restants autonòmiques en cuestions com la possibilitat de que la unió de fet puga ser homosexual o simplificant el procediment d´inscripció al Registre.

Sumari

I. Introducció.- II. El concepte d´unió de fet a la Llei 5/2012, de 15 d´octubre.- 1. La desaparició de l´exigència d´un període mínim de convivència.- 2. La possibilitat de constituir una unió de fet homosexual.- III. L´àmbit d´aplicació de la Llei 5/2012, de 15 d´octubre.- IV. La constitució de les unions de fet formalitzades.- V. Les prohibicions per a constituir una unió de fet.- VI. L´extinció de la unió de fet.- 1. El catàleg de causes d´extinció.- 2. La cancel-lació de la inscripció.- 3. Els efectes de l´extinció d´una unió de fet formalitzada.- VII. Regulació de la convivència.- 1. La llibertat de regulació com a principi inspirador de la Llei.- 2. La regulació del règim econòmic de la unió de fet formalitzada en cas de defecte de pacte.- 2.1. Les despeses comuns i pròpies de cadascun dels convivients.- 2.2. Dret d´aliments.- 2.3. Normes sobre disposició de la vivenda habitual de la unió de fet formalitzada.- 2.4. Normes sobre l´aixovar domèstic i l´ús de la vivenda en cas de defunció d´algun dels membres.- 2.5. L´absència de compensació econòmica para el cas de que s´haja generat una desigualtat entre el patrimoni dels membres de la unió de fet després del cessament de la convivència.

I. Introducció.

La Llei 5/2012, de 15 d´octubre, d´unions de fet formalitzades de la Comunitat Valenciana, ha introduït una sèrie de novetats en la regulació del fenomen de les unions de fet, en relació amb la norma anterior que les regulava, la Llei 1/2001, de 6 de abril.

L´augment de les unions de fet a la nostra Comunitat, així com la complexitat jurídica d´aquest tipus de relacions, han exigit la redacció d´una nova llei que puguera atendre les peculiaritats que tenen les noves formes de convivència i en la que tingueren cabuda tots els col-lectius.

Entre les novetats més destacades, s´han de destacar les relatives a la inclusió, com a causa d´extinció d´una unió de fet, de l´existència d´una resolució judicial en la qual es facen constar indicis racionals de criminalitat, d´un membre de la unió contra l´altre (o contra els fills de l´altre o els fills comuns).

A més, la nova Llei, en relació amb la anterior Llei 1/2001, de 6 de abril, regula amb molt deteniment certs aspectes, especialment els relatius a les normes que, subsidiàriament, hauran de regir el règim econòmic de la unió de fet, en defecte de pacte entre els seus membres.

La finalitat d´aquesta llei, per tant, no és altra que establir un instrument jurídic que siga capaç d´ordenar els aspectes patrimonials i personals d´aquelles parelles que conviuen sense estar unides pel vincle matrimonial, tenint molt en compte la realitat social actual (tal i com diu el Preàmbul de la Llei).

II. El concepte d´unió de fet a la Llei 5/2012, de 15 d´octubre.

1. La desaparició de l´exigència d´un període mínim de convivència.

Assenyala clarament l´article 1.1 de la Llei 5/2012 que s´ha d´entendre per unió de fet formalitzada “les formades per dues persones que, amb independència del seu sexe, convisquen en una relació d´afectivitat anàloga a la conjugal, i que complisquen els requisits de inscripció del article 3 d´aquesta Llei”.

Aquest article suposa un canvi respecte a la regulació anterior, en la que s´exigia, a efectes d´aplicació de la Llei, la convivència de la parella per un temps mínim de dotze mesos ininterromputs.

Requisit que, d´altra banda, es troba present en algunes normes autonòmiques que regulen les unions de fet. Així, l´article 234-1 del Codi civil de Catalunya (la llei catalana), considera que dues persones formen una ‘parella estable’ (aquest terme utilitza la llei i no ‘unió de fet’), entre d´altres casos, quan la convivència “dura més de dos anys ininterromputs”.

De la mateixa forma, l´article 1.1 de la Llei 11/2001, de 19 de desembre, d´Unions de Fet de la Comunitat de Madrid (la llei madrilenya), molt semblant a la Llei 1/2001, de 6 de abril, exigeix per a la seua aplicació una convivència d´almenys “un període ininterromput de dotze mesos”.

La Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables (la llei navarresa), per la seua banda, entén que una unió és estable quan els seus membres “hagen conviscut maritalment com a mínim, un període ininterromput d´un any, llevat que tingueren descendència comú, en aquest cas bastarà la mera convivència, o llevat que hagen expressat la seua voluntat de constituir una parella estable en document públic” (article 2.2).

En qualsevol cas, tot i que no s´exigisca un període mínim de convivència a la nova Llei, la menció en aquesta d´una relació d´afectivitat “anàloga a la conjugal”, sembla que és suficient a efectes de no aplicar la Llei quan es vullguen aconseguir fins diferents dels contemplats per la norma, especialment quan algun del membres de la unió de fet siga estranger.

I és que, encara que no s´exigisca un període mínim de convivència, s´ha de entendre que la unió ha de ser estable, sense que, com diu l´article 4.2, es puga pactar una unió de fet que tinga caràcter temporal o condicional.

2. La possibilitat de constituir una unió de fet homosexual.

D´altra banda, la nova Llei s´acomoda a les reformes introduïdes en el Dret de família per la Llei 13/2005, d´1 de juliol, que permeteix contraure matrimoni a les persones del mateix sexe. En aquest sentit, diu l´article 1.1 que una unió de fet és la formada per dues persones “amb independència del seu sexe”. Aquest article troba la seua explicació en el progresiu reconeixement social d´altres tipus de relacions alternatives a la tradicional entre un home i una dona.

Pel contrari, a la Llei 1/2001, no era possible la constitució d´una unió de fet entre persones del mateix sexe. Tot i que el text de la Llei no el prohibia, lo cert és que encara no s´havia produït l´aprovació del matrimoni homosexual (que va tindre lloc per la Llei 13/2005, d´1 de juliol), i, per tant, no calia imaginar que, sense estar previst expressament a la llei, dues persones que no pugueren contraure matrimoni si pugueren, en canvi, atribuir efectes personals i econòmics a una relació que es caracteritza principalment per ser de naturalesa anàloga a la conjugal.

No obstant, la tònica habitual en les lleis autonòmiques ha estat dotar de legitimació a les parelles homosexuals. D´aquesta forma, entre d´altres, la Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables (la llei navarresa), la Llei del Principat d´Astùries 4/2002, de 23 de maig, de parelles estables (la llei asturiana), la Llei 5/2002, de 16 de desembre, de parelles de fet (la llei andalusa), la Llei 5/2003, de 20 de març, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Extremadura (la llei extremenya), la Llei 2/2003, de 7 de maig, reguladora de les parelles de fet (la llei basca), i la Llei 1/2005, de 16 de maig, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Cantàbria (la llei càntabra), tot i ser anteriors a juliol de l´any 2005 (moment en que es produeix la reforma en el Codi civil que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe), ja contemplaven expressament el cas de que la unió de fet puguera estar formada per dues persones del mateix sexe.

Així, assenyalen les esmentades lleis, que a efectes de la seua aplicació “es considera parella estable la unió lliure i pública, en una relació d´afectivitat anàloga a la conjugal, amb independència de la seua orientació sexual, de dues persones […]”.

Per la seua banda, la ja derogada Llei 10/1998, de 15 de juliol, d´unions estables de parella (la llei catalana), distingia segons es tractara d´unions de fet heterosexuals o homosexuals, dedicant-ne un capítol independent a cadascuna.

III. L´àmbit d´aplicació de la Llei 5/2012, de 15 d´octubre.

Pel que fa a l`àmbit d´aplicació de la Llei, aquesta únicament serà d´aplicació a les unions de fet formalitzades, és a dir, a les que hagen complit el requisit d´inscripció en el Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana.

No obstant, el requisit anterior és condició sine qua non, però no suficient per a l´aplicació de la Llei. I és que l´article 2.1 diu que “La present llei s´aplicarà a les unions de fet formalitzades d´acord amb ella, quan les partes queden subjectes a la legislació civil valenciana, d´acord amb l´article 3.4 de l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana”.

En aquest sentit, s´ha de remarcar que una persona queda subjecta a la legislació civil valenciana, segons l´article 3.4 de l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, quan tinga el veïnat civil valencià d´acord amb les normes del Títol Preliminar del Codi Civil.

Si només un dels membres de la unió de fet tinguera el veïnat civil valencià, disposa l´article 2.1 de la Llei, segon incís, que “s´aplicaran les disposicions estatals sobre resolució de conflictes de lleis”. Aquesta solució és diferent a la contemplada a la Llei 1/2001, de 6 d´abril, en la que només s´exigia, per a la seua aplicació, que un dels membres es trobara empadronat a la Comunitat Valenciana (article 1.3).

Per tant, si els membres de la unió de fet no estan sotmesos a la legislació civil valenciana, per no tindre el veïnat civil valencià, la unió de fet no es regirà per aquesta Llei, sinò que s´hauran d´aplicar les disposicions del dret comú. I si només un dels membres la tinguera, s´haurà d´atendre a les normes estatals sobre resolució de conflictes de lleis, en ordre a determinar si s´aplica aquesta Llei o les disposicions del dret comú.

Tot i el que he dit, s´ha de tindre en compte que, com estableix l´article 2.2 de la Llei, “La pèrdua del veïnat civil d´un dels membres, per si sol, no determinarà la pèrdua de la condició d´unió de fet formalitzada”. És a dir, si un dels membres perd el veïnat civil valencià, això no implica directamente que la unió de fet s´haja de regir per una llei diferent, sinò que s´haurà de reparar en altres circumstàncies concomitants.

En canvi, la Llei no contempla el cas de que els dos membres de la unió es queden sense el veïnat civil valencià, segurament per la lògica de la seua solució. En aquest cas, crec que és evident la inadequació de la Llei per a regular una unió de fet en la que cap dels membres té com a llei personal la llei valenciana.

En fi, la disposició addicional única de la Llei estableix que les unions de fet formalitzades que estigueren sotmeses a la antiga Llei 1/2001, passaran a regular-se per la nova Llei “sempre que reunisquen els requisits de l´article 2 [és a dir, que els membres estiguen subjectes a la legislació civil valenciana] de la mateixa i així ho acrediten davant del Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana, prèvia petició realitzada pels interessats, en el termini dels dos anys següents a l´entrada en vigor d´aquesta llei”.

IV. La constitució de les unions de fet formalitzades.

Ja hem vist que la Llei exigeix, per a la seua aplicació, que la unió de fet tinga projecció pública mitjançant la inscripció en el Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana.

En aquest sentit, l´article 3.I assenyala que “Són unions formalitzades aquelles en què consta la seua existència, bé per declaració de voluntat dels seus integrants davant el funcionari encarregat o la funcionària encarregada del Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana plasmada en la corresponent inscripció o bé en un altre document públic inscrit en l´esmentat Registre, sempre que complisquen els requisits que determina aquesta llei per a ser tingudes per tals”.

La inscripció de la unió, en conseqüència, té carácter constitutiu, “i es produirà mitjançant resolució de l´òrgan competent per a la gestió d´aquest Registre, en el termini de tres mesos des de la sol-licitud, sent els efectes del silenci administratiu negatius, sense perjudici de la resolució posterior sobre aquella” (article 3.II).

La funció de la inscripció, com es diu al Preàmbul, no és altra que “dotar de certesa i efectes jurídics a la unió, preservant així la necesària seguretat jurídica”.

En aquest punt, la nova Llei no s´allunya de la Llei 1/2001, que també exigia com a requisit d´aplicació la inscripció de la unió de fet en el Registre Administratiu d´Unions de Fet de la Comunitat Valenciana (article 3 de la Llei 1/2001).

No obstant, el procediment d´inscripció és diferent, ja que la Llei 1/2001 en regulava un que, principalment, tenia com a objectiu garantir el compliment d´una sèrie de requisits que en la nova llei no s´exigeixen (convivència lliure, pública, notòria i ininterrompuda). En canvi, la nova llei tracta aquest punt de manera diferent, ja que s´ha optat per un simple règim de manifestació expressa de la voluntat comú, admetent-se les més simples i menys costoses fórmules d´expressió de la mateixa.

Aquesta simplificació del procediment d´inscripció apropa la nova llei valenciana d´unions de fet a altres lleis autonòmiques, com ara el Codi civil de Catalunya (la llei catalana) o la Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables (la llei navarresa), en las quals no s´exigeix la inscripció de la parella en un registre a efectes de l´aplicació de la llei.

En fi, l´exigència del requisit d´inscripció, a efectes d´aplicació de la Llei, té implicacions que poden afectar a la igualtat jurídica de les parelles de fet de la Comunitat Valenciana. I es que el requisit pot produir una sort de discriminació, ja que la Llei únicament s´aplicarà a les unions de fet inscrites al corresponent Registre públic. Aquesta situació és totalment indesitjable des del punt de vista de la seguretat jurídica.

V. Les prohibicions per a constituir una unió de fet.

La Llei regula també una sèrie de supòsits als quals no és possible la constitució d´una unió de fet. O millor dit, són uns casos als quals, tot i ser possible la constitució d´una unió de fet de facto (valga la redundància), aquesta no pot pretendre el reconeiximent dels efectes patrimonials i personals que la Llei atribueix a les unions de fet formalitzades.

No obstant, aquestes restriccions per a constituir una unió de fet són mínimes, i estan basades en el compliment dels criteris d´ordre públic més elementals que ha de respectar una societat.

D´aquesta forma, assenyala il-lustrativament el Preàmbul de la Llei que “Les prohibicions per a constituir una unió de fet estan inspirades en el principi de mínima intervenció, impedint únicament la constitució de la unió en situacions de manteniment simultani d´altres vincles convivencials, minoria d´edat sense emancipació o parentiu molt proper”.

En quant a les persones sobre les que recauen les prohibicions per a constituir una unió de fet, la nova Llei valenciana d´unions de fet esmenta les següents:

a) els menors de edat no emancipats;
b) les persones que romanguen casades, sense estar separades legalment mitjançant sentència judicial;
c) evidentment, tampoc podrà constituir una unió de fet qui ja es trobe vinculat per altra unió de fet formalitzada; i
d) les persones que siguen parents en línia recta (ja siga per consanguinitat o per adopción), o colateral (en els mateixos termes) fins al segon grau.

S´ha de remarcar en aquest punt que, en cas de que es vullguera registrar una unió de fet a la que no li fora d´aplicació aquesta Llei o en la que algun dels membres (o els dos) no pugueren constituir vàlidament una unió de fet per incórrer en alguna de les prohibicions de l´article 4.1, “es dictarà resolució denegatòria de la inscripció per l´òrgan competent per a la gestió del Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana, en el termini de tres mesos desde la sol-licitud, sent els efectes del silenci negatius” (article 4.3). Contra l´esmentada resolució cabrà interposar el corresponent recurs administratiu.

VI. L´extinció de la unió de fet.

1. El catàleg de causes d´extinció.

L´article 5 de la Llei conté un catàleg de causes per les quals es pot extingir una unió de fet. El catàleg és semblant al contingut en la Llei 1/2001, però introduïx una novetat molt important. I és que ara pot ser causa d´extinció d´una unió de fet fotmalitzada la violència de gènere.

En efecte, la Llei ha encertat de ple omplint un buit que n´hi havia a la Llei 1/2001. De tota manera, s´ha de tindre en compte que, tot i que en la Llei 1/2001 la violència de gènere no s´incloïa entre les causes d´extinció d´una unió de fet, és evident que la violència de gènere podia ser una causa d´extinció de la unió de fet formalitzada, però al-legada per altres vies, i no com una causa d´extinció que es puguera fer valer directament.

Així, disposa l´apartat c) de l´article 5.1 que la unió de fet s´extingix “Quan qualsevol dels convivients o les convivients estiga incurs en un procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual de l´altre o de l´altra o dels fills o filles comuns o de qualsevol d´ells o d´elles, i s´haja dictat resolució judicial motivada en què es constaten indicis fundats i racionals de criminalitat”.

La resta de motius pels quals es pot extingir una unió de fet són els següents:

a) per voluntat comú dels seus membres;
b) per declaració unilateral de voluntat de qualsevol dels seus membres;
c) per mort o declaració de mort de qualsevol dels seus membres;
d) per cessament efectiu injustificat de la convivència durant un termini mínim de tres mesos.
e) per matrimoni de qualsevol dels seus membres. Açí cal entendre també inclòs, encara que no ho diga la Llei, el matrimoni entre els propis membres de la unió de fet.

Aquestos motius són, com ja he avançat, molt semblants als continguts a la Llei 1/2001. No obstant, n´hi han algunes diferències. Així, en el supòsit d´extinció per declaració unilateral d´un dels membres, la Llei 1/2001 exigia que aquesta declaració fora notificada a l´altre membre per qualsevol de les formes admeses en dret (article 6.1.b). En canvi, a la nova regulació no cal comunicar a l´altre convivient la decisió d´extingir la unió de fet. D´altra banda, a la Llei 1/2001, es contemplava com a motiu la separació de fet de la parella per un termini superior als seis mesos (article 6.1.d), termini que en la nova regulació s´ha reduït als tres mesos.

No obstant, cal plantejar-se si les expressions ‘separació de fet’ i ‘cessament efectiu injustificat de la convivència’ són sinònimes. En efecte, la nova regulació introduïx un concepte jurídic indeterminat com ara ‘cessament efectiu injustificat de la convivència’. Entenc que, tot i que la expressió sembla desafortunada, és més clara que ‘separació de fet’, ja que aquesta expressió és molt ampla i pot incloure supòsits com ara que els convivients no es puguen veure per causes de treball o semblants.

En fi, el període de temps mínim de cessament injustificat de la convivència que es contempla com a causa d´extinció a la nova Llei valenciana d´unions de fet és molt curt si es compara amb altres lleis autonòmiques. Per exemple, la Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables (la llei navarresa), la Llei del Principat d´Astùries 4/2002, de 23 de maig, de parelles estables (la llei asturiana), la Llei 5/2002, de 16 de desembre, de parelles de fet (la llei andalusa), la Llei 5/2003, de 20 de març, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Extremadura (la llei extremenya), o la Llei 1/2005, de 16 de maig, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Cantàbria (la llei càntabra), contemplen un període de cessament efectiu de la convivència superior a un any.  

En altres lleis, com ara la Llei 2/2003, de 7 de maig, reguladora de les parelles de fet (la llei basca), ni tan sols es contempla el cessament efectiu de la convivència com a causa d´extinció.

Per la seua banda, el Codi civil de Catalunya (la llei catalana), utilitza l´expressió “cessament de la convivència amb ruptura de la comunitat de la vida”. Per tant, sembla que açí no s´exigeix que transcórrega cap període de temps: des del moment en què es trenque seriosament la convivència, es produirà l´extinció automàtica de la unió de fet. Aquesta solució resulta més lògica atenent al règim de constitució de les unions de fet que es contempla a la llei, que, com ja he dit, no precisa de cap tipus de inscripció.

2. La cancel-lació de la inscripció.

Pel que fa al procediment de cancel-lació de la inscripció, s´ha de dir que en la nova regulació, basta amb presentar davant l´encarregat del Registre, en el termini d´un mes (termini que comença a comptar des del moment en què concorre la causa), la corresponent resolució judicial en la que s´hagen fet constar indicis fundats i racionals de criminalitat (article 5.2). La sol-licitud de cancel-lació de la unió de fet serà estudiada per l´òrgan que siga competent per a la gestió del Registre, que resoldrà la sol-licitud, en el termini màxim de tres mesos des de la seua presentació, sent els efectes del silenci administratiu positius, sense perjudici de la resolució posterior sobre aquella (article 5.3). Contra l´esmentada resolució cabrà interposar el corresponent recurs administratiu.

En la regulació de la cancel-lació també s´aprecia aquesta opció per la llibertat individual dels convivients que inspira la Llei. I és que la sol-licitud de la cancel-lació es pot fer valer per qualsevol dels membres, sense necessitat que li´l comuniquen a l´altre membre. En aquest punt, la nova Llei s´allunya de la Llei 1/2001, que obligava als dos membres de la unió (encara que fora separadament) a sol-licitar la cancel-lació de la inscripció (article 6.2).

En qualsevol cas, s´ha de insistir en que aquestes formalitats únicament han de respectar-se en el supòsit de que es tracte d´una unió de fet formalitzada, que són aquelles a les quals s´aplica la Llei. Si la unió de fet no haguera estat inscrita al Registre, els membres són lliures de procedir a l´extinció per qualsevol motiu, sense perjudici de l´existència d´una regulació particular per la qual es regisca la unió de fet.

3. Els efectes de l´extinció d´una unió de fet formalitzada.

L´article 6 de la Llei regula els efectes de l´extinció de les unions de fet formalitzades. Disposa el primer paràgraf de l´esmentat article que “L´extinció de la unió de fet formalitzada implica la revocació automàtica dels poders que qualsevol dels seus membres haguera atorgat a favor de l´altre o de l´altra durant la unió”.

El segon paràgraf de l´article 6, per la seua banda, estableix que “Mentres no es cancel-le en el Registre d´Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana, l´extinció de la unió de fet inscrita no perjudicarà a terceres persones de bona fe”.

VII. Regulació de la convivència.

1. La llibertat de regulació com a principi inspirador de la Llei.

L´article 7.1.I de la Llei estableix el principi de llibertat dels convivients en ordre a regular la seua convivència. En aquest sentit assenyala l´esmentat precepte que “Els que integren la unió de fet formalitzada podran regular lliurement les relacions personals i patrimonials derivades de la convivència, els drets i obligacions respectius constant la unió, i les normes per a liquidar les seues relacions econòmiques després de la seua extinció, inclús preveient compensacions econòmiques en cas de cessament de la convivència. Seran nuls els acords contraris a la llei, a la moral o a l´ordre públic, o limitadors de la igualtat de drets dels que conviuen”.

S´ha de tindre en compte que, com adverteix l´article 7.2, “Perquè els dits acords produïsquen efectes enfront de terceres persones, hauran de formalitzar-se en escriptura pública i inscriure´s en el Registre d´Unions de Fet Formalitzades, i, cas d´afectar immobles o béns inscriptibles, en el Registre de la Propietat o Registre corresponent a la naturalesa dels mateixos”.

Afegeix el precepte que “Encara que tals acords no estigueren documentats ni inscrits, podran perjudicar les terceres persones que tingueren coneixement dels mateixos”. Aquest incís suposa aclarar una qüestió que feia sorgir dubtes a la Llei 1/2001, que disposava en aquest punt que “En tot cas, els pactes a què es refereix este article, estiguen o no inscrits en el Registre d´Unions de Fet de la Comunitat Valenciana, només produiran efectes entre les parts firmants, i mai podran perjudicar tercers” (article 4.3).

I és que l´adverbi ‘mai’ sembla que exclou també el supòsit de que els tercers tingueren coneixement dels acords, però, és evident que, en alguns casos, encara que no ho diguera la Llei 1/2001, els esmentats pactes també tindrien eficàcia enfront tercers persones que els conegueren.

La inscripció dels acords, d´altra banda, es produirà mitjançant resolució de l´òrgan competent per a la gestió del Registre, en el termini màxim de tres mesos des de la sol-licitud, sent els efectes del silenci administratiu negatius, sense perjudici de la resolució posterior sobre la dita sol-licitud (article 7.3). Contra l´esmentada resolució cabrà interposar el corresponent recurs administratiu.

Per tant, els convivients són totalment lliures per a establir el règim econòmic que tinguen per convenient. Fins açí no hi ha res nou, ja que els membres de totes les unions de fet (estiguen o no formalitzades) poden estipular en escriptura pública el que vullguen sobre el règim econòmic que va a regular la seua convivència.

La novetat, en relació amb la Llei 1/2001, sorgeix perquè la nova Llei estableix una sèrie d´articles destinats a regular el règim económic, en defecte de pacte entre els membres de la unió. A la Llei 1/2001, només es deia, en relació amb aquest punt, que “A falta de pacte, es presumirà, excepte prova en contrari, que els membres de la unió contribuïxen equitativament al sosteniment de les càrregues d´aquesta, en proporció als seus recursos” (article 4.2.).

2. La regulació del règim econòmic de la unió de fet formalitzada en cas de defecte de pacte.

Com ja he dit, la nova Llei estableix una sèrie de normes que hauran d´observar els convivients en cas de defecte de pacte que regule el règim econòmic de la unió de fet formalitzada.

Aquestes normes s´inspiren, com es va a tindre ocasió de comprovar, en el principi d´independència patrimonial dels membres de la unió de fet.

2.1. Les despeses comuns i pròpies de cadascun dels convivients.

L´article 8.1 de la Llei estableix, en defecte de pacte entre els convivients que regule el règim econòmic de la unió de fet formalitzada, el caràcter propi o comú d´una sèrie de despeses. Així, tindran la consideració de despeses comuns “les necessàries per al manteniment dels seus membres i el dels fills i filles comuns que convisquen en la llar familiar, en especial:

a) les que tinguen la consideració legal d´aliments;
b) les de conservació o manteniment de la vivenda familiar o altres béns d´ús necessari de la parella.

En canvi, no són despeses comuns “les derivades de la gestió i defensa dels béns propis de cada membre, ni les que responguen al seu interés exclusiu” (article 8.2). Aquestes despeses són, per tant, de càrrec de cadascun dels convivients.

D´altra banda, els béns propis de cada membre estan subjectes a la satisfacció de les despeses comuns de la unió (article 8.3). Açò implica el següent:

a) els dos membres tenen l´obligació de sufragar els deutes i càrregues comuns en proporció a les seues respectives rendes i patrimonis (article 11.I).
b) els béns comuns dels convivients i els propis del membre que haguera contret l´obligació, responen solidariamente de les despeses comuns, sense perjudici del dret de qui va satisfer el deute a reclamar del seu convivient la part que legalment li corresponga abonar (article 11.II).
c) si qualsevol de les parts incomplira el seu deure de contribuir a la satisfacció de les despeses comuns, es podrà sol-licitar a l´autoritat judicial que adopte les mesures cautelars que estime convenients a fi d´assegurar-la, així com les bestretes necessàries i la previsió de necessitats futures (article 8.3, segon incís).

2.2. Dret d´aliments.

La Llei també disposa d´un article destinat als aliments entre els convivients. Així, assenyala l´article 9 que “Els que convisquen en una unió de fet formalitzada tenen l´obligació de prestar-se aliments en la forma i quantia previstes en el Codi Civil amb preferència a qualsevol altra persona obligada a prestar-los”.

Aquesta previsió sobre els aliments suposa una novetat respecte a la Llei 1/2001, que no contemplava cap. No obstant, l´esmentada previsió no és innovadora en matèria d´unions de fet, ja que si es trobava present, en canvi, en algunes lleis autonòmiques. Per exemple, la ja derogada Llei 10/1998, de 15 de juliol, d´unions estables de parella (la llei catalana), contenia idèntica previsió, tant en el capítol dedicat a les unions de fet heterosexuals com en el dedicat a les unions de fet homosexuals.

La norma suposa, en fi, una assimilació dels convivients als cònjuges, que, d´acord amb l´article 144.I.1 del Codi civil, estan obligats a prestar aliments en primer lloc, en el supòsit de que siguen dos o més els obligats a prestar-los.

2.3. Normes sobre disposició de la vivenda habitual de la unió de fet formalitzada.

L´article 10 estableix una sèrie de normes que regulen els requisits que han de concórrer per a la disposició de la vivenda habitual. Així, l´article 10.1 exigeix, perquè la persona titular puga disposar d´algun dret sobre la vivenda habitual de la unió de fet formalitzada o sobre els mobles d´ús ordinari de la mateixa, que concórrega el consentiment de l´altre o l´altra convivient en cada cas.

Aquesta previsió és molt semblant a la continguda a la ja derogada Llei 10/1998, de 15 de juliol, d´unions estables de parella (la llei catalana), que prohibia, al convivient titular de la vivenda o dels mobles d´ús ordinari, “dur a terme cap acte d´alienació, de gravamen o, en general, de disposició del seu dret que comprometa el seu ús sense el consentiment de l´altre o, en el seu defecte, de l´autorització judicial” (articles 11.1 i 28.1). El Codi civil de Catalunya (la llei catalana) conté una regulació quasi idèntica (article 231-9.1).

La conseqüència pràctica de l´exigència anterior és que el convivient titular, en cas de realitzar un acte o negoci de disposició sobre un immoble que poguera constituir la vivenda habitual de la unió de fet formalitzada, haurà de manifestar en el document en què ho formalitze si concorre tal circumstància en l´immoble objecte de l´acte o negoci (article 10.2). Afegeix el precepte, al segon incís, que la manifestació errònia o falsa del disposador no perjudicarà a qui adquirisca de bona fe.

Per al cas de que el convivient no titular es negara a donar, sense una justa causa, el seu consentiment a la disposició de la vivenda, o de que no tinguera capacitat per a prestar-lo, l´article 10.3 preveu que l´esmentat consentiment “podrà ser suplit per autorització judicial”.

En fi, l´acte de disposició de la vivenda habitual realitzat pel convivient titular, sense concórrer el consentiment de l´altre o l´altra convivient, o, en el seu cas, l´autorització judicial, “podrà ser anul-lat a instància de qui no siga titular dins dels quatre anys següents des que va tindre coneixement de tal acte o, en el seu defecte, des de la inscripció del document en el Registre de la Propietat” (article 10.4).

2.4. Normes sobre l´aixovar domèstic i l´ús de la vivenda en cas de defunció d´algun dels membres.

L´article 12.1 de la Llei assenyala que, en cas de defunció d´algun dels membres de la unió de fet, s´adjudicaran a la persona sobrevivent els béns que constituïxen l´aixovar domèstic de la vivenda habitual de la unió de fet formalitzada, sense computar-se al seu haver-hi hereditari.

N´hi ha que tindre en compte, no obstant, que a l´aixovar domèstic no s´inclouen els objectes d´extraordinari valor, en relació amb el cabal relicte de la persona causant i amb el nivell de vida de la parella (article 12.1, segon incís).

En relació amb aquest tema, s´ha de fer constar que la Llei col-loca al membre sobrevivent, en la successió del membre mort, en la mateixa posició que correspon legalment al cònjuge supervivent (article 14).

D´altra banda, l´article 12.2 assenyala que el membre sobrevivent tindrà dret a l´ús de la vivenda habitual de la unió durant un any, que començarà a córrer des de la mort de la seua parella.

El segon incís d´aquest precepte afegeix que, en cas d´arrendament, s´aplicarà la legislació en matèria d´arrendaments urbans. Les possibles situacions que es presenten açí són, per tant, dues:

a) si mor el convivient que no és titular del contracte d´arrendament, no ocorre res. El convivient titular continuarà gaudint de l´ús de l´immoble, satisfent la renda i complint la resta de les obligacions contractuals.
b) pel contrari, si mor el convivient titular del contracte d´arrendament, es pot produir una subrogació mortis causa del convivient no titular en el contracte d´arrendament, sempre que, bé hagen conviscut junts almenys els dos anys anteriors a la mort del convivient titular, bé hagen tingut descendència comú (article 16.1.b de la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d´Arrendaments Urbans).

2.5. L´absència de compensació econòmica para el cas de que s´haja generat una desigualtat entre el patrimoni dels membres de la unió de fet després del cessament de la convivència.

Com a última qüestió a tractar en aquest estudi, sorprén, tenint en compte la detallada regulació del règim econòmic de la unió de fet en defecte de pacte entre els convivients, l´absència a la Llei de la previsió d´una compensació econòmica para el cas de que s´haja generat una desigualtat entre el patrimoni dels membres de la unió de fet després del cessament de la convivència.

La situació crida l´atenció perquè aquesta compensació econòmica ja estava prevista, feia temps, en algunes lleis autonòmiques. Així, l´article 5.5 de la ja vella Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables (la llei navarresa), disposa al respecte que “En defecte de pacte, quan la convivència cessa en vida dels dos convivients, aquell que, sense retribució o amb retribució insuficient, haja treballat per a la llar comuna o per a l´altre convivient, té dret a rebre una compensació econòmica en el cas que s´haja generat per aquest motiu una situació de desigualtat entre el patrimoni d´ambdós que implique un enriquiment injust”. En el mateix sentit, es pronuncien la Llei 5/2003, de 20 de març, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Extremadura (la llei extremenya), la Llei 1/2005, de 16 de maig, de parelles de fet de la Comunitat Autònoma de Cantàbria (la llei càntabra) o el Codi civil de Catalunya (la llei catalana).

Cal recordar que la jurisprudència espanyola ha precisat que la procedència de la compensació econòmica derivada d´una situació de desigualtat entre els patrimonis dels membres de la unió de fet al cessar la convivència, únicament procedeix si: a) es produeix efectivament l´enriquiment d´un dels membres de la unió; b) correlativament, es produeix l´empobriment de l´altre membre; i c) no existeix una causa que justifique l´enriquiment d´un a costa de l´empobriment de l´altre.